Al minut 18:50 explica com s'integra en la catalanitat sense les eines d'un estat i en parla com a virtut. Si bé és cert, trobo problemàtic enfocar com a virtut allò que realment és un problema: i la mostra és que una part important de la població no ha assumit la catalananitat.

Tenim la sort de tenir un moviment associatiu dels més potents del nostre entorn, i aquest factor és essencial. Però no tenir eines d'estat és un problema gros. Per no dir que és EL problema.

Min. 23:13: "jo problematitzava fixar-nos com a objectiu acabar amb el bilingüisme". Crec que no veure que el bilingüisme és l'essència del conflicte lingüístic a Catalunya i naturalitzar-lo dient que "és una realitat consolidada des dels últims segles" és molt greu. M'explico:

El primer és que no fa ni 100 anys que la bilingüització dels catalans es consolida. Com s'explica a "El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització", és un fenomen recent i forçat, obligat per les armes i la coerció legal i material.

El segon és que només es pot entendre la bilingüització i la manca de sobirania lingüística de Catalunya com un procés de dominació nacionalista i imperialista espanyola i castellana. El bilingüisme, per tant, és un problema per la plena normalització lingüística del català.

Més endavant, en la mateixa intervenció, diu que "no sempre s'ha establert una relació monolítica entre catalanitat i llengua": la qual cosa és falsa i, precisament, les dades ho demostren. La correlació llengua-identificació nacional és evident.

De fet, és molt més evident que al País Basc, per exemple, o que en altres contextos nacionals. A Catalunya, la catalanitat passa necessàriament per la llengua. L'adscripció nacional principalment catalana per part de castellanoparlants és testimonial.

Per acabar, en la darrera intervenció exposa el repte que suposa la qüestió demogràfica (saldo migratori+natalitat) però menysté les polítiques migratòries com a element a tenir en compte per abordar la qüestió.

En canvi, planteja l'ensenyament del català per a adults, l'associacionisme i la contractació pública com a polítiques per resoldre l'afer. Si bé les polítiques que esmenta són importants, em fa la sensació que menysprea la política migratòria per pur prejudici ideològic.

A Catalunya, per desgràcia (m'agradaria que fóssim un Estat), no tenim control directe sobre la política migratòria, però sí que hi podem incidir a través de la planificació econòmica i urbanística. I si tinguéssim competències en matèria laboral, seria un front més.

I és que és clar que la demografia afecta la llengua. No podem deixar de fer servir cap eina al nostre abast. A més, fa anys que es fan totes tres polítiques esmentades i malgrat els resultats que han donat, han estat insuficients per capgirar la situació.

Precisament una de les mancances de la política lingüística a Catalunya ha estat centrar-se excessivament en l'ensenyament, com si el coneixement impliqués ús. Possiblement això ha estat efecte de la incapacitat (i de la no voluntat ni d'intentar-ho) d'exigir-ne l'ús.

Catalunya necessita estabilitzar la població, arrelar-la i vincular-la a un projecte nacional explícit que, evidentment, passa per la llengua.

Les estratègies desnacionalitzadores amb intenció d'atraure parlants d'altres llengües a través de caure bé no només fracassaran, sinó que pel camí s'emportaran la catalanitat.