Històricament, l’esquerra marxista articulava la política entorn de la classe com a subjecte polític i un horitzó clar: l’alliberament de la classe treballadora i la fi de l’explotació. Aquest marc universal permetia unir lluites diverses sota un mateix objectiu. (2/22)

La postmodernitat trenca aquest esquema. Amb la “fi dels grans relats” (Lyotard), el subjecte universal és substituït per una constel·lació de microrelats: identitats particulars, locals, sovint incomensurables i sense projecte comú. (3/22)

En aquest nou marc, la diferència esdevé el centre de la política. No la igualtat, no la comunitat, sinó la preservació i celebració de la diferència com a valor en si mateix. I la interseccionalitat no resol la fragmentació: només enganxa peces que no encaixen amb cola. (4/22)

El resultat és la dissolució de tot subjecte polític i lluita universalista. La classe obrera deixa de ser interpel·lada per la seva posició en la producció i passa a ser-ho per identitats que no connecten amb la seva experiència material. (5/22)

Aquest gir ha anat acompanyat d’un llenguatge cada cop més acadèmic i moralitzant, allunyat de les preocupacions quotidianes: feina, habitatge, serveis, seguretat. Amb això, l’esquerra perd capacitat de parlar amb claredat a les majories socials. (6/22)

Mentrestant, el neoliberalisme —veritable rei de la postmodernitat— erosiona les condicions materials: precarietat, privatitzacions, augment del cost de la vida... El malestar creix, però la resposta de l’esquerra es limita a la denúncia simbòlica. (7/22)

Sovint, fins i tot es neguen problemes evidents (inseguretat, degradació de barris...) per por d’alimentar la dreta. Aquest buit discursiu és ocupat ràpidament per forces que ofereixen explicacions simples i contundents, però internament consistents i intuïtives. (8/22)

L’extrema dreta, malgrat ser postmoderna en essència, construeix el seu relat entorn d’algun valor sòlid: l’Estat-nació, l'ètnia, la religió... Això li dona coherència interna i capacitat de mobilització davant una esquerra dispersa, fragmentada i contradictòria. (9/22)

Per sectors populars, aquest marc ofereix seguretat i pertinença: un “nosaltres” clar, uns límits definits, un enemic identificable. En un món líquid i incert, aquesta solidesa es percep com una virtut, no com una amenaça. I és lògic que així sigui. (10/22)

Això s’accentua quan l’esquerra defensa acríticament subjectivitats marginals, fins i tot el lumpen. Des del marxisme, el lumpen és una classe aliena i sovint hostil a la classe obrera. Convertir-lo en identitat intocable genera rebuig justificat als barris obrers. (11/22)

Quan el treballador veu degradar-se el seu barri, l’habitatge encarit i els serveis col·lapsats, espera respostes clares. Si rep moralitzacions o negació dels problemes, buscarà alternatives. Vox li dona diagnòstics simples i acció immediata, encara que siguin erronis. (12/22)

Aquest fenomen és reforçat per una transformació cultural més ampla: la substitució de criteris objectius per criteris subjectius. L’autoavaluació en educació n’és un símbol paradigmàtic: el coneixement cedeix pas a la percepció personal,subjectiva i sentimental. (13/22)

Neoliberalisme i postmodernisme avancen junts: el primer destrueix marcs materials universals (drets socials, estat del benestar), el segon dissol marcs culturals universals (classe obrera, veritat compartida). Tots dos fragmenten i desarmen la resistència col·lectiva. (14/22)

Aquesta complementarietat provoca atomització total: individus aïllats econòmicament i culturalment, sense referents comuns ni horitzó compartit. És el terreny perfecte per consolidar el “final de la història” anunciat per Fukuyama. (15/22)

En aquest buit polític, l’única oferta d’horitzó coherent que perceben molts sectors obrers és la de l’extrema dreta: valors sòlids, discurs simple, enemics concrets. Aquesta claredat, encara que simplista o falsa, contrasta amb l’ambigüitat i dispersió de l’esquerra. (16/22)

No és que aquests sectors s’hagin “tornat feixistes” de sobte; és que l’esquerra ha cedit el terreny on podia disputar-los: parlar de seguretat sense tabús, defensar la comunitat, reivindicar la dignitat i orgull del treball, i donar respostes materials creïbles. (17/22)

Quan la política de classe es substitueix per una política de reconeixement fragmentada, la solidaritat s’afebleix. Pots patir racisme i ser masclista; ser feminista i catalanòfob... Sense interès comú no hi ha lluita comuna. Interseccionalitat és simplement màgia. (18/22)

Davant d'això, la dreta explota aquestes fractures oferint un “nosaltres” cohesionat, nacional i cultural. Encara que sigui excloent, és més unitari que qualsevol construcció postmoderna de solidaritat basada només en identitats parcials i subjectives. (19/22)

La paradoxa és que aquesta dreta comparteix amb el neoliberalisme la seva essència econòmica i amb el postmodernisme les seves formes comunicatives. Però sap situar un eix fix al voltant del qual orbiten totes les altres idees. (20/22)

Revertir la tendència exigeix reconstruir un subjecte de classe, articular un projecte universal que uneixi interessos diversos i connecti amb problemes reals, i donar respostes clares a necessitats materials. No és màrqueting: és coherència. (21/22)

Si l’esquerra no assumeix aquest repte, el vot obrer a l’extrema dreta no només continuarà sinó que creixerà. En política el buit no existeix: si no ofereixes un horitzó sòlid i creïble, algú altre ocuparà aquest espai amb el seu propi relat i agenda. I així ho fa Vox. (22/22)

@miiquel03 @carles_orriols A l'alemanya nazi també els obrers votaven més als nazis que l'esquerra, i cap ni un pot dir que això era perquè l'esquerra havia abandonat la pretensió d'universalitat. El que vols dir es que cal que l'esquerra sigui masclista, homòfoba i xenòfoba per no perdre aquests vots

@Kaladin2017 @carles_orriols Sí, exactament això he dit, molt b9na comprensió lectora 👏

@miiquel03 Una cosa. El teu fil potser molt interesant i pensat però fer-lo de 22 misatges fa molt poc atractiu llegir-lo. He començat però no puc. Segurament el problema es que ets com jo, de ciències, i molt jove (jo no). Ja n’ aprendras. No cal fer un essaig ni una novel·la a X De debò.

@germanilosky xd

@miiquel03 Hi ha un problema, als anys 30 el marxisme ofería un discurs clar i en canvi el feixisme va guanyar amb mateix esquema simple: tot es culpa dels rojos, els jueus etc. i la gent se ho engolía

@Mateuv1 De fet a Itàlia va arribar al poder Mussolini per incompetència del partit socialista

@miiquel03 Projecte universal = totalitarisme de manual.

@LeFlaneurdeFP (El liberalisme també és universalista)

@miiquel03 La meva visió és molt oposada a la que planteges en aquest fil. Per mi les premisses que fas servir per definir l’esquerra són l’arrel del càncer.

@jordiplaness Què és, doncs, per tu, l'"esquerra"? Val a dir que "esquerra" —ni dreta, és clar— no té un sentit unívoc.

@miiquel03 Votants d’esquerra no tenen com a la seva primera prioritat no poder matar jueus i tenir sexe amb qualsevol cosa que és mou o pronoms ?!!!!???!?!!?!!!? NO POTSER!!!

@miiquel03 unroll @threadreaderapp

@miiquel03 Ja pots espavilar-los , sort .

@miiquel03 L’esquerra dona esperança a la gent però la realitat es q mai a fet res per la gent Ja no cola noi

@miiquel03 Estic d'acord. El capitalisme exhacerbat, produeix més pobresa i el missatge de l'extrema dreta, dona solucions. La gent pobre, veu amb recel els nouvinguts i la pobresa causa més inseguretat, culpa de la qual, la tenen els immigrants, i novament l'extrema dreta te solucions.