Des dels anys 1940s la platja s'omplí de quiosquets, barraques o guinguetes, els famosos "chiringuitos". L'ortofoto de l'esquerra és de 1975, la de la dreta del 2023. Les guinguetes ocupaven tot el front de la platja de Sant Miquel, l'obra de Rebecca Horn és al cercle groc.

"Chiringuito" és una paraula d'etimologia enigmàtica al voltant de la qual hi ha una llegenda urbana que diu que el primer bar-quiosc de la península amb aquest nom obrí a Sitges el 1913. Però a la Barcelona de 1899 ja hi havia un quiosc dit "El Chiringuito" al Passeig de Colom.

El nom no era molt habitual encara. El 1910 a la revista "Papitu" encara era necessari explicar què significava això de "chiringuito": un "kiosc de begudes". Hi ha qui suposa que la paraula ve d'Amèrica, potser de Cuba, i significa un "rajolí" de cafè (éssent "chiringo" un raig).

Ja ben aviat van adoptar la paraula al català. El 1902 a l'establiment ja se l'anomenava "Xiringuito" i el 1911 era un lloc ben popular al moll barceloní com explica aquesta crònica d'aquell any.

De "Chiringuito" van passar a "Xiringuito" i òbviament d'aquí a "Xiringuitu" només hi havia un pas. El 1915 al "Papitu" publicaven un cuplet titulat "En el Xiringuitu"... ...que acaba amb una "enamorada" llepant la "punta" del seu enamorat gràcies a una "palla". Ehem.

Total, que aquest "Chiringuito" que tenen a Sitges "desde 1913" no és pas "el primer". El primer fou el de Barcelona, al Passeig de Colom, com a mínim des de l'any 1899. Avui dia arreu d'Internet es diu que aquest de Sitges fou el primer però ja hem vist que no, que ni de conya.

A partir dels anys 1940s, des d'on hi havia hagut la desapareguda Escola del Mar, bombardejada durant la guerra, i fins a les últimes cases a la punta de la Barceloneta hi començaren a proliferar xiringuitus de platja, quioscos de begudes. Això és el Vol Americà de 1945.

I aquest és el Vol Americà de 1956. No sé si pel morro o aprofitant alguna normativa de l'ajuntament franquista, la platja estava subdividida per parts, cada grup de xiringuitus tenia el seu tros de platja particular.

Això no té data però deu ser de finals dels anys 1960s o primers anys 1970s.

Doncs l'any 1964 arribà a Barcelona una jove artista alemanya dita Rebecca Horn (1944). Va viure un temps hostatjada a un hostal del Barri Xino i tingué una història amorosa amb un cambrer. Va conèixer tota Ciutat Vella, inclosos els xiringuitus aquí en una ortofoto de 1975.

De fet Horn (a la imatge el 1974), que seria una de les pioneres del "body art" (obres, instal·lacions i accions fent servir el cos humà, en els inicis de l'art conceptual), va començar a experimentar en aquesta direcció a causa de les seves vivències a Barcelona als anys 1960s.

L'any 2005 ho explicava a "The Guardian": mentre fou a Barcelona, vivint a l'hostal, treballà amb fibra de vidre sense mascareta i emmalaltí (les fibres de vidre són com les d'asbest). S'estigué un any ingressada i, jaient al llit, començà a crear obres amb el seu propi cos.

Una de les primeres obres conegudes fou "Unicorn" (1970) on es creà la disfressa amb una gran banya i cintes blanques inspirades en el quadre "La columna Rota" (1944) de Frida Kahlo. Segons Horn representa una jove burgesa de 21 anys que es prepara per a casar-se. "Whatever".

A partir d'allà faria obres conceptuals d'art corporal, filmades o fotografiades, com aquesta "Gratant els dos murs alhora" feta a Berlín el 1974 amb unes extensions dels seus dits fetes de tela i fusta. L'obra dura uns minuts en que Horn estira les extensions fins a les parets.

Al cap de poc Horn deixà Barcelona i als 1970s i 1980s es convertí en una de les artistes d'art contemporani d'Alemanya més rellevants, seguidora de Duchamp i Joseph Beuys. Mentrestant aquí començaven els preparatius per als Jocs Olímpics. Això eren els xiringuitus de la platja.

El 1991 hi havia 18 xiringuitus. Sis tenien permís per ocupar la platja però la resta no tot i que ja eren establiments consolidats. Aprofitant la nova Llei de Costes de 1988 (PSOE), el febrer de 1991 se'ls hi donà 10 dies a tots ells per agafar els trastos i fotre el camp.

L'abril següent la majoria anaren a terra, tot i que algun encara aguantà un temps més mentre els advocats presentaven recursos. 115 treballadors van quedar a l'atur i una de les zones d'esbarjo més populars des de feia mig segle va desaparèixer pràcticament de la nit al dia.

Bernardo Cortés, aka "Palomino", cantaria poc després a les populars guinguetes caigudes: 🎶Barceloneta de Barcelona Mediterráneo, sol, playa y mar Ya han derribado lo' chiringuito' No comeremo' lo' pescadito' Ricos y fritos junto a la mar. —Bernardo Cortés, rapsode (o "algo")

L'estiu de 1992, tot ja preparat per als Jocs Olímpics, la platja ja era buïda tot i que encara quedava algun xiringuitu en peu, que no trigaria a ser enderrocat. Aquella primavera mateix, Rebecca Horn, ara ja una artista consolidada, va fer una exposició a un hotel de Barcelona.

Just acabats els Jocs, l'urbanisme de Maragall-Bohigas-Acebillo seguí els seus plans i l'estiu de 1992 es féu un programa d'instal·lació d'escultures a l'aire lliure dit "Configuracions Urbanes". Horn fou una de les artistes convidades a fer una instal·lació en un espai públic.

Recordant la seva pròpia història personal dels anys 1960s, quan va viure al Barri Xino de Barcelona i tingué un idil·li (que acabà malament) amb un cambrer, Rebecca Horn creà la instal·lació "L'Estel Ferit" evocant els desapareguts xiringuitus de la Platja de Sant Miquel.

L'obra és una referència directa a l'arquitectura dels propis xiringuitus, que constructivament eren poc més que barraques de fusta.

Des d'aleshores hi ha aquests quatre cubs d'acer corten, cada un representant un xiringuitu, en un estat d'aparent desequilibri, com a punt de caure. La fragilitat d'uns petits quioscos de begudes davant una Llei de Costes que va esborrar-ho tot a base de "ordeno y mando".

I això seria la comparativa urbanística final de tota aquesta història: la Barceloneta dels xiringuitus dels anys 1960s versus la Barceloneta dels guiris de merda d'avui dia... i els quatre cubs de Horn a la platja, sempre inclinats cap a la mar. Tot canvia. Constantment. Fi.

@efemarq No se a on, vaig llegir que aquest monument era un homenatge als "quarts de pisos". Té alguna validesa aquesta afirmació?

@Leandro53926457 No, cap. És una llegenda urbana que es va inventar no sé qui i no sé quan. La gent s'inventa coses constantment. El setembre de 1992 la premsa ja explicava que l'obra de Horn era un homenatge a la "transformació urbana" recent de la platja.

@efemarq Excel·lent fil, com tots els que fas. Com a fill de La Barceloneta, dos apunts: no nomès hi havien restaurants i bars, també “cases de bany”, on llogades una caseta per canviar-te i dutxes al sortir de la sorra. I (2️⃣⬇️)

@efemarq Excel.lent, com sempre.

@efemarq Moltes gràcies.