L'Escola era ubicada al pis superior de la Llotja. Els grans arcs de la solemne sala gòtica de la planta baixa suporten sis arcs més al pis de dalt, però en un inici, com es veu en aquest gravat de 1803, el pis superior era subdividit en dos pisos i els envans tapiaven els arcs.

En aquesta secció de 1724 es veu com els arcs del pis de dalt, on s'instal·là l'Escola de Dibuix i Gravat (després anomenada Escola de Nobles Arts), descansen sobre els de la planta baixa, i com l'espai d'aquest pis ja està subdividit amb parets i un cel-ras que crea unes golfes.

Avui dia, amb la Llotja reformada i restaurada diverses vegades, el pis de dalt presenta aquest aspecte. Quan s'hi inauguraren les classes l'any 1775 els arcs estaven tapiats i tenien només una porta per a passar d'un espai a un altre, tant al pis de les aules com a les golfes.

L'escola de la Llotja aguantà aquí fins 1967 quan es traslladà al Casino Mercantil de la Plaça de la Verònica, al Barri Gòtic, si bé els estudiants d'arquitectura ja n'havien marxat un segle abans, el 1875, quan s'instal·laren a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona.

Però com anava això d'estudiar arquitectura a Catalunya en temps remots?... A l'Edat Mitjana als qui dirigien un grup de constructors no se'ls acostumava a anomenar "architectus", tot i que ho eren, sinó "magister domorum" (mestres de cases) o "magister operis" (mestres d'obres).

La paraula "arquitecte", de fet, ni tan sols era exclusiva dels mestres de cases. Per exemple hi havia "fusters-arquitecte" o talladors de retaules que feien "arquitectura". Ser arquitecte volia dir ser un creador, algú expert en el disseny d'edificis o d'objectes d'altres arts.

La confraria de mestres de cases, activa des de 1211, fou la segona més antiga del país després de la de sabaters. Per a ser mestre no hi havia ni escoles ni estudis sinó un procés d'aprenentatge al costat d'un mestre establert que durava 3 anys i mig. I aleshores t'aflorinaves.

Aflorinar-se volia dir pagar un florí per a poder inscriure's a la confraria i poder començar a exercir de fadrí o oficial. Aleshores venien 4 anys fent de fadrí però només cobrant al mes, no podies cobrar per dies. I havies de seguir convivint amb el mestre que t'havia iniciat.

Passats aquests 4 anys venia l'exàmen de mestria, que era el pas final. Primer dibuixaves una o diverses traces i després havies d'anar a casa del cap de la confraria i construir una maqueta de la traça. Si t'aprovaven ja eres un mestre de cases independent, és a dir arquitecte.

Els escuts del tweet anterior són en una làpida d'aquesta església del Convent de Sant Salvador d'Horta, a Horta de Sant Joan. No se sap del cert però se suposa que el sepulcre on són els escuts és del mestre Bernat d'Alguaire, que fou l'arquitecte de la Catedral de Tortosa.

Tot el procés durava entre 8 i 10 anys i en el fons era un procés llarg pensat per a afavorir certes famílies. Alguns fadrins mai aconseguien arribar a ser mestres, sobretot si eren forasters o no tenien vincles amb famílies de mestres de cases. Tot tenia un punt bastant sectari.

Això aquí durà segles fins que el 1757 es regulà l'ensenyament de l'arquitectura (la primera escola s'havia inaugurat a França el 1671), cosa que passà a ser exclusiva de l'Academia de San Fernando de Madrid. A partir d'ara, doncs, si volies ser arquitecte havies d'anar a Madrit.

Fou doncs al s. XVIII quan es creà aquesta divisió absurda i que despista, que és creure que un mestre d'obres (com el prestigiós Joan Soler i Faneca, autor del vestit neoclàssic de la Llotja, retrat esquerra) i un arquitecte (com Antoni Celles, dreta) són dues coses diferents.

Que Celles fos arquitecte acadèmic però Soler i Faneca només tingués títol de mestre d'obres ens obligaria a creure que Celles era més bo que Soler, cosa absurda. Els nous arquitectes acadèmics del s. XVIII eren simplement mestres d'obres amb formació teòrica complementària.

Els mestres d'obres seguiren fent el que havien fet tota la vida: construir cases i altres edificis (com a arquitectes que sempre havien estat) però a partir d'ara les grans obres monumentals només les podrien fer els arquitectes amb títol acadèmic, que de fet eren quatre gats.

La segona ciutat en poder donar títols d'arquitecte fou València des de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles el 1814. A Catalunya, colònia ocupada i putejada des de 1714, no se li donà permís per a donar títols fins el 1875 quan es creà l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

Tot i que en realitat no poder donar títols acadèmics d'arquitecte no vol dir no crear arquitectes. Només cal repassar la quantitat de grans arquitectes que no van tenir mai cap títol d'arquitecte: Sullivan, Wright, Mies, Corbu, Gray, Scarpa, Fuller, Barragán, Ando, Zumthor, etc.

El fet, doncs, de no poder donar encara títols no implicava no poder ensenyar arquitectura. Anys després que la Junta de Comerç hagués creat l'Escola de Nobles Arts de la Llotja el 1775, l'arquitecte Antoni Celles pogué impartir-hi per fi la primera Classe d'Arquitectura el 1817.

I fou també el 1817 quan els espanyols començaren a regular l'ensenyament de mestres d'obres. Però a Catalunya, una altra vegada putejada, no poguérem donar títols de mestres fins el 1850 quan l'Escola de Nobles Arts es convertí en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

El segle XIX fou un embolic de professions entre arquitectes acadèmics, mestres d'obres i paletes. El 1832 a Barcelona hi havia 11 acadèmics i 3 mestres d'obres titulats, però alguns mestres es feien dir "Profesores de Arquitectura" davant dels paletes tot i no ser acadèmics.

La situació generà discussions de tipus competencial. Per exemple, qui les passà putes fou el mestre d'obres Josep Fontserè que es quedà el projecte per a fer el nou i monumental Parc de la Ciutadella i això generà enuig i queixes per part dels altius arquitectes acadèmics.

Bé, doncs mentrestant a Reus hi ha una família de calderers, els Gaudí, que tenen terres de conreu a Riudoms. Se'n surten prou bé i poden enviar dos fills a Barcelona a fer estudis superiors. La primera que s'hi havia traslladat fou la filla gran, la Rosa, a mitjan anys 1860s.

Arribat l'estiu de 1868, el fill mitjà, en Francesc, als 17 anys d'edat ja havia acabat el batxillerat i es traslladaria el setembre següent a Barcelona a estudiar Medicina. D'ell és el retrat més antic d'un membre de la família Gaudí: aquest de 1872 de l'orla universitària.

Per a no deixar el germà petit tot sol a Reus, tot i que li faltava acabar l'últim curs de batxillerat, els pares van enviar l'Antoni, amb 16 anys acabats de fer, cap a Barcelona acompanyant son germà. I a Barcelona féu l'últim curs de batxillerat al Convent del Carme, al Raval.

Potser ajudats o guiats per la Rosa, sa germana gran (8 anys més gran que l'Antoni), els dos germans s'instal·laren en aquest edifici del s. XVIII que hi ha a la Placeta de Montcada, nº 12, just darrere de Santa Maria de la Mar, llogant-ne o una habitació o potser un dels pisos.

Van arribar en un moment políticament molt intens: la Revolució de Setembre de 1868. Imagina ser un noi de Reus de 16 anys que comença a viure a Ciutat Vella i el 3 d'octubre següent el general Prim (també de Reus) crida "A baix els borbons!" des del balcó de la Generalitat. 🔥

Degué ser en aquests anys d'adolescència quan Gaudí es polititzà, coincidint amb la Renaixença. Començà admirant el general Prim (que encara avui dia es diu que bombardejà Barcelona quan, de fet, fa anys que es va demostrar que no fou així) però de seguida abraçà el catalanisme.

Tots dos germans estudiaven també al mateix edifici: a l'antic Convent del Carme, al Raval, lloc provisional de la Universitat de Barcelona. Allà hi havia l'Institut d'Ensenyament Mitjà, on l'Antoni acabà el batxillerat, i la Facultat de Medicina, on en Francesc féu la carrera.

L'estiu de 1869 acabà el batxillerat i ja és hora de triar professió. Quan decidí ser arquitecte?... de petit a Reus? durant les estades al mas de Riudoms? potser en l'últim any de batxillerat quan passava per aquí, pel costat de Santa Maria de la Mar, cada dia?... Qui sap.

Una cosa curiosa de la biografia de Gaudí és que els seus passos per la vida coincideixen amb fets polítics i socials històrics, com si el destí anés just un pas per davant seu dictant-li quins camins havia d'agafar i quins graons havia de pujar. I el 1868 n'és un gran exemple.